CURIOSITATS

El "ratoncito Pérez"

Santa Apolonia, patrona dels odontòlegs

La dentadura de George Washington

Historia de la implantologia

Acudits

Refranys i frases fetes

Endevinalles

El "ratoncito Pérez"

Les dents temporals, també anomenades de llet pel seu color notablement més blanc que el de les dents permanents, porten amb elles una interessant història lligada a la vida quotidiana al llarg dels anys.

La tradició d’intercanviar cèntims per les dents de llet caigudes probablement té el seu origen a una antiga superstició víking: qui posseeixi una part del cos d’un nen tindrà poder i sort a la batalla. Els víkings acostumaven comprar les dents de llet que els nens perdien per utilitzar-les com a amulets a penjolls i collars.

Alguns historiadors escriuen que a l’Edat Mitjana els nens havien de llençar al foc les seves dents de llet, per tal de no haver de tornar a buscar-les després de la mort. També s’ha recollit la tradició de soterrar-les per tal que les bruixes no les trobessin, ja que si en trobaven una i elles la llençaven al foc, obtindrien l’ànima d’aquell a qui pertanyia en realitat. És possible que els pares, amb el propòsit d’evitar tal fet, cremessin ells mateixos les dents dels seus fills.

A algunes regions de Suècia i Grècia era costum impedir que les dents caiguessin en poder d’animals amb els qual no es desitjava cap semblança dental i a Portugal i Xile hi ha zones on els nens llencen les dents al teulat i a la vegada han de dir un rodolí que demana una altra dent sana i forta.

A Salamanca va ser habitual deixar les dents a escletxes de portes, finestres de la casa o de les golfes per impedir encisos. A Galícia s’explicava a la mainada que pel forat que deixa la dent al caure s’escaparan les mentides, per aconseguir així que no les diguin. En alguns llocs del País Basc una dona de la família esmicolava la peça dental, perquè pensaven que així afavorien la bona col·locació de la dent definitiva que l’havia de substituir.

A Catalunya fins avui dia és tradicional que els angelets recullin les dents i deixin una recompensa com a torna. Les arrels catòliques de la tradició catalana expliquen la presència d’aquest personatges al costat dels nens, protegint-los.

A les primitives societats agràries europees era habitual que les mares oferissin les dents de llet dels seus fills als ratolins que vivien entre els sacs de gra de la collita. Amb aquest ritual buscaven establir un lligam entre la fertilitat dels camps i el creixement d’uns fills forts i sans, associant els cicles de la natura i la maduresa de la mainada.

En 1894, un sacerdot jesuïta de nom Luis Coloma, conseller de la casa reial espanyola i a la vegada escriptor, va redactar una petita història per al nen Rei Alfons XIII, a petició del rei Alfons XII i la reina Maria Cristina. La intenció era explicar al nen de 8 anys el que passaria amb la seva dent, que era a punt de caure-li. Probablement el sacerdot va agafar com a punt de partida les tradicions agràries per portar a terme l’encàrrec.

Els protagonistes del conte eren un rei nen al que deien Bubi (així anomenava carinyosament la reina Maria Cristina al seu fill Alfons XIII) i un ratolí de cognom Pérez, el qual vivia amb la seva família dins d’una caixa grossa de galetes al soterrani de la confiteria de Carlos Prats, molt coneguda en aquells anys, al carrer Arenal 8 de Madrid. Quan el rei Bubi va perdre la seva primera dent de llet, la va posar sota el coixí, tal com li va dir la seva mare que fes, per tal que Ratoncito Pérez la recollís durat la nit. Bubi es va esforçar en mantenir-se despert, il·lusionat per veure el petit visitant, però amb el pas de les hores va anar relliscant entre els llençols i es va adormir, amb el cap a sobre del coixí que amagava el seu tresor. De cop i volta, es va despertar perquè alguna cosa suau li havia fregat la galta: era la cua d’un ratolinet petit, amb barret de palla, ulleres d’or, sabates de tela i una bossa vermella: el Ratoncito Pérez. El nen de seguida li demanà d’acompanyar-lo i el ratolinet acceptà. Amb un lleuger toc als rínxols el va transformar en ratolí per una estona, per tal que pogués compartir el seu camí. Mentre viatjaven junts, Bubi va descobrir que a l’exterior del palau on vivia, hi havia un món totalment diferent al seu. Va conèixer altres nens, alguns molt pobres, i va aprendre a valorar coses tan importants com la valentia i la generositat. De tornada a palau, Bubi va recuperar la seva aparença de nen i va recordar tota la vida aquest viatge.

El Pare Coloma va voler sembrar en el petit Alfons la idea de que tots els homes som germans, tan se val si són rics o pobres.

El conte del Ratoncito Pérez no es publica a Espanya des del 1947, però curiosament es reedita cada any a un lloc molt llunyà i de costums força diferents: el Japó.

La tradició d’aquesta rondalla infantil s’ha estès a països molt diferents com Nova Guinea, Ucraïna, Alemanya, Colombia, Uruguai, Argentina... També ha viatjat fins a França, on el petit personatge és anomenat tan sols Ratoncito (la Petit Souris) i a Itàlia, on es diu Topolino. Als països de parla castellana manté el nom original, encara que alguns mexicans ara comencen a dir-li Ratón Zapata, canvi aquest emmarcat al procés de valoració de tradicions locals.

Aquest conte del pare Luis Coloma forma part del patrimoni cultural d’Espanya i el manuscrit original es guarda avui a una càmara de seguretat a la Real Biblioteca de Palacio, a Madrid. Des del 5 de gener de 2003 a Madrid hi ha una placa commemorativa que diu “Aquí vivía en una caja de galletas, Ratón Pérez, según el cuento que el padre Coloma escribió para el niño Rey Alfonso XIII” . Aquesta placa és al carrer Arenal número 8 de aquella ciutat, és clar.

Als països de parla anglesa com per exemple Anglaterra, EEUU o Austràlia el paper de recollir les dents perdudes es va encarregar a la Fada de les dents (Tooth Fairy). Les fades formaven part de la cultura celta, anterior a l’època cristiana, i a la vegada que passen els anys, la tradició d’aquest personatge d’origen cèltic s’arrela més i més a la cultura anglosaxona. A països com ara el Canadà, on conviuen àmbits culturals diferents, també conviuen en relacions cordials la Petit Souris (pel seu origen francòfon) i la Fada de les dents (pel seu origen anglòfon).

Tots els costums relacionats amb la pèrdua de les dents de llet i els personatges de la cultura popular, siguin ratolins, fades o angelets tenen per objectiu:
• Distreure l’atenció dels nens de les molèsties que provoquen les dents en moure’s
• Intentar explicar un canvi físic natural fent servir una història màgica
• Compensar el trauma de pèrdua d’una part del propi cos
• Evitar la preocupació dels nens per les burles que poden rebre d’altres nens o fins i tot d’alguns adults

Sigui quina sigui la tradició de cada llar, la màgia treu el cap al portal del somriure entremaliat de nens i nenes sense les seves dents de llet. Donen el primer cop d’ull als seus canvis físics en el camí de la vida i, a la vegada, van deixant enrere, amagat a un racó de la memòria, un tresor fabulós: els anys de contes, ratolins, fades i angelets.

Santa Apol·lònia, patrona de los odontólegs

En temps de l’imperi Romà, quan la religió catòlica es practicava en la clandestinitat, es van portar a terme tortures i assassinats contra els cristians. Durant aquestes persecucions, van sorgir molts màrtirs creients de la fe cristiana que van preferir lliurar la seva vida abans que renunciar a la seva religió. A l’any 249 d.C, Diví, governador d’Alexandria, va ordenar fortes represàlies contra els cristians ja que, segons ell, atemptaven contra l’imperi. Davant aquesta situació els sacerdots només podien comunicar-se mitjançant cartes. En una d’aquestes cartes, enviada per Sant Dionís, Bisbe d’Alexandria, a Fabi, Bisbe d’Antioquia, s’expliquen les terribles persecucions que van tenir lloc a Alexandria, i es destaca el martiri sofert per una dona anomenada Apol·lònia. Aquesta dona d’avançada edat, germana d’un eminent magistrat, es caracteritzava per les seves virtuts de castedat, pietat, austeritat i netedat de cor. Va ser arrestada i se li va exigir no només que renunciés a la seva fe, sinó també que repetís una sèrie d’improperis i blasfèmies en contra de Crist. Al negar-s’hi, li van ser arrencades totes les seves dents, turment que Apol·lònia va resistir amb gran fermesa.

Els seus torturadors, al veure que no aconseguien commoure la seva fe, van decidir amenaçar-la amb llençar-la a una enorme foguera que cremava a les portes de la ciutat. Al cap de poc, ella saltà per voluntat pròpia a la foguera abans de renunciar a la seva religió. Segons la llegenda, mentre es consumia en el foc va cridar que els que patissin de mal de queixal invoquessin el seu nom, així ella intercediria davant el Totpoderós per lliurar-los del sofriment. Ella va oferir el seu dolor pel d’aquells que poguessin sofrir-lo després. Els perseguidors i el governador van quedar atònits al veure que les flames no la consumien ni li feien cap mal. Davant d’aquest prodigi la van colpejar incansablement, però finalment van haver de degollar-la perquè morís. Cinquanta anys després, Apol·lònia va ser canonitzada. Al santoral de l’Església Catòlica la recorda el dia 9 de febrer. És la patrona dels que pateixen malalties dentals i dels Odontòlegs.

Historia de la implantologia 

És possible que la història de la implantologia dental es remunti a l’any 600 aC, segons alguns autors. Els maies d’Amèrica Central realitzaven pràctiques intraòssies, col·locant fragments de petxines marines en els espais que deixaven les dents recentment perdudes. Existeixen antecedents similars a l’antic Egipte, on es trasplantaven dents humanes i d’animals i es van implantar pedres i metalls preciosos. Malgrat tot, l’evolució de la implantologia no ha estat progressiva sinó escalonada, a empentes, amb llargs períodes d’oblit relatiu i apagat entusiasme.

Des de l’any 1913, s’han anat presentant diversos tipus d’implants. En el seu conjunt podem dir que van formar part de l’etapa empírica. Fins a aquest moment, la implantologia es basava en l’experimentació clínica, però hi mancava el protocol científic. En els anys 60, a Suècia, el doctor Brånemark i els seus col·laboradors van descobrir accidentalment un mecanisme d’adherència d’un metall a l’os.

Brånemark estava interessat en la microcirculació de l’os i en els problemes de cicatrització de les ferides. Per això va utilitzar una tècnica que ja era coneguda, la microscopia vital, que introdueix una càmera d’observació en la tíbia d’un conill. D’aquesta manera es podien observar els canvis circulatoris i cel·lulars en el teixit viu. Quan Brånemark va utilitzar una càmera d’observació de titani i la hi va col·locar amb una tècnica poc traumàtica, es va produir un fet significatiu: en el moment de treure-la va descobrir que l’os s’havia adherit al metall amb gran tenacitat.

El més important del treball de Brånemark és que va ressaltar la necessitat de comprendre els aspectes biològics dels processos de cicatrització natural de l’organisme a l’introduir un cos estrany a l’os. El lloc preparat per rebre l’implant va ser vist com una ferida en la qual havia de reduir-se al mínim la lesió dels teixits.

A partir d’aquests nous conceptes es van fer diferents estudis a gossos prèviament desdentats i es va desenvolupar una fixació en forma de cargol. El 1982, a Toronto (Canadà), Brånemark va presentar al món odontològic l’osteointegració i el seu implant de titani en forma de cargol, avalat per un seguiment clínic i una casuística irrefutable de més de 10 anys. Així comença l’etapa científica o de la implantologia moderna, que no només no s’ha detingut sinó que a més ha crescut en progressió geomètrica des de llavors fins avui.

Riure és un dels aspectes més característics de la conducta humana: ens diferencia dels animals i, tot i que naixem plorant, som éssers riallers. És necessari per mantenir el benestar físic i mental i és una manera excel·lent d'aconseguir relaxar-nos. 

Hi ha diverses línies d'investigació sobre l'aspecte terapèutic del riure, tant en la psicologia com en la medicina. Ningú no dubta dels seus beneficis perquè tots ens sentim bé al riure: ens sentim més satisfets i es produeix una descàrrega emocional que alleuja l’angoixa i l'estrès. Alguns fins i tot consideren que el riure pot tenir propietats curatives perquè l'estat d'ànim influeix en el curs d'algunes malalties.

Per això tenim la intenció de compartir un moment d'alegria i us convidem a riure amb nosaltres i de nosaltres. Esperem no molestar ningú: hem intentat fer-ho amb respecte, perquè sabem que l'humor és una cosa seriosa.

Un nen de 4 anys, molt tímid, va  per primera vegada al dentista. El doctor intenta tenir una conversa, sense aconseguir que el petit digui  absolutament res.
Després de la revisió, prova una altra vegada de fer parlar el nen.
- Quants anys tens?
No hi ha cap resposta.
- No saps quants anys tens? - demana l'odontòleg una altra vegada.
Poc a poc, el nen ensenya quatre  dits.
- Ah, ja ho veig ... - diu el dentista -  I no saps quant és això?
Una vegada més, ensenya els quatre dits petits. Amb un nou esforç per iniciar la conversa, el dentista insisteix.
- No saps parlar?
El solemne i petit  pacient  mira el dentista i trenca el seu silenci:
- I  vostè no sap comptar?

El dentista diu al pacient:
- Podria ajudar-me? Cridi tan fort com pugui, simuli que sent un gran dolor.
- Però... doctor... no és dolent per a vostè això? – pregunta el pacient incrèdul.
- És que hi ha molta gent a la sala d'espera i no em vull perdre el partit de les 7!

- Perdoni senyora, en veure el seu somriure tinc ganes de dir-li que vingui a casa meva.
- Vaja! Quin atreviment!
- Atrevit? No, dentista. 

Una senyora de cent anys va al dentista.
- Vinc perquè em tregui les dents...
- Però senyora...si vostè no té dents!
- El que vull és treure'm les dents postisses que m’he empassat! 

Un senyor surt de la consulta de l'odontòleg i diu a  la seva dona que l’espera:
- Anem, ja m’he tret tres queixals.
- Tres? Si només en tenies un de corcat!
- Si, però el dentista no tenia canvi! 

En la consulta:
- Deixi de fumar, amic.
- No puc, doctor.
- Deixi la cigarreta...
- Repeteixo que no puc! Ja ho he provat amb molts metges i és impossible!
- Sí, però jo sóc dentista, i si no ho deixa... com vol que li miri la boca?

A la porta del gabinet dental:
- Doctor, vull que em doni alguna cosa pels queixals...
- Té dolor?
- No, tinc gana 

A la porta de la consulta del dentista, ben d'hora.
- Hola... hi ha el doctor?
- No, senyor. Visita de 2 a 4...
- Ah! Així vaig a buscar-ne tres més!

Un home va a un gabinet dental on s’anuncia: "Traiem el primer queixal de franc". Entra i demana:
- Aquí treuen el primer queixal de franc... i el segon?
- No ho sé, ningú no torna. 

Un home va al dentista, molt adolorit i espantat.
- Doctor, em fa mal el queixal!
- Obri la boca, sis plau...
- No! Tinc molta por!
- Sap què farem? Li donaré una ampolla de whisky. Begui un mica i veurà com li marxa la por... 
Al cap d’una estona l'home ja ha buidat l'ampolla.
- Què tal? Se sent més valent ara?
- Sí, però... a veure ara qui és el guapo que em treu el queixal! 

Un senyor va a la consulta del dentista amb mal de queixal. Després de la revisió el pacient pregunta:
- Perdré el meu queixal doctor?
- No ho sé senyor, jo el posaré  en una bosseta ... Si el perd, és problema seu.

És important riure, aprendre a gaudir de la petita explosió de felicitat que ens produeix una rialla. Cuidem de la nostra salut en tots els aspectes i donem-nos una bona dosi de riure al dia: no té efectes secundaris adversos, és saludable, agradable... i barat!

"El dia que no riem és un dia perdut"

                                                               Charles Chaplin

Refranys i frases fetes

Si sou dels que penseu que els vostres avis en saben un pou de coses de la vida, aquí, trobareu una part d’aquest saber tradicional que s’ha anat acumulant al llarg del temps d’una manera força divertida.

Els refranys són fórmules literàries anònimes,  que condensen saviesa popular i fan referència a pràcticament tot. Molts van néixer en un context cultural molt diferent de l'actual però tot i això fan referència a pensaments i comportaments que són constants en les persones de totes les èpoques. També n'hi ha d'altres que ja no tenen validesa, però serveixen per donar testimoni de les formes de fer i de pensar de la gent d’altres temps. Els refranys s’expressen de vegades en forma planera i directa, però d'altres en forma al·legòrica, la qual cosa fa que hi hagi interpretacions diverses. Per això cal filar prim a l'hora de llegir-los, perquè moltes vegades volen expressar idees que van més enllà del significat concret de les paraules.

Les frases fetes son expressions que combinen un seguit de paraules que no s’expliquen pel significat de cada una d’elles, sinó que prenen una nova significació en formar la frase. Gairebé mai es poden traduir literalment d' una llengua a una altra. Intentar fer-ho ens pot portar a equívocs o a veritables disbarats: els equivalents en altres llengües solen ser francament curiosos i força divertits.

Les frases fetes i els refranys,  formen part  de la saviesa popular i han estat transmesos de generació en  generació. No es pot posar en dubte la vigència absoluta que tenen aquestes petites fórmules en la vida quotidiana, així com la seva contribució a la riquesa de les llengües, ja que formen part del patrimoni i la cultura populars.

Cada professió ha generat els seus propis refranys, frases fetes i dites populars. Aquí trobareu algunes mostres d’aquesta cultura popular que fan referència a la nostra professió.

Refranys

• Gelat i llaminadura fan a la dentadura.
• Força sucre en la jovenesa, dents malaltes en la vellesa.
• Així que ha obert la boca, li he vist les dents.
• El queixal a la mà, mal no fa.
• Mal de queixal, el dimoni va inventa’l.
• A qui no te dents, doneu-li sopes.
• Per la meva dent que hi passi el menjar calent.
• El llop muda les dents però no els pensaments.
• Mal de queixal inflat, mal de queixal curat.
• No posis la mà al mig de dos queixals.
• Qui no pugui mossegar, que no ensenyi les dents.
• D’aquí cent anys no et faran mal els queixals.
• Ull per ull i dent per dent.
• Dent de rata, cara guapa.
• Dent sortida, porta mentida.
• El fred esmola les dents.
• El cabell i les dents enganyen.
• Qui té boca s’equivoca.
• Una boca sense queixals, és com un  molí sense moles.
• Primer les meves dents, després els meus parents.
• Les dents de la gossa no fan mal als cadells.
• Déu dóna faves a qui no te queixals.
• Cavall donat, no li miris el dentat

Irritar-se en extrem
Ambicionar molt
Fer  que es desperti un desig
Ésser molt menjador
Enfrontar-se, amenaçar
Sorprendre
Parlar indiscretament
Calumniar
Tenir ganes de menjar quelcom
Tenir experiència
Arruïnar-se
Preparar-se a atacar
Pagar amb molta recança
Desitjar
Prendre un refrigeri
Tremolar fortament
Despertar la gana
Parlar obertament
Imposar-se silenci
Ésser molt callat
Anar completament armat
Dir tot el que es vol
Dir impertinències
Tenir més edat de la que diu
Parlar confusament
Ésser eloqüent

Endevinalles

L’endevinalla és un conjunt de versos, generalment en forma de rima, i fa referència a un objecte d’una manera ambigua, sense definir-lo, ja que cal endevinar de quina cosa es tracta.

Les endevinalles són el llegat de la cultura popular que ve de lluny. N'hi ha de molts tipus i tant pels més petits com pels més grans. L'enginy tant de l’endevinaire com de l'endevinador n’és part important, ja que normalment la resposta a l'enigma te una relació profunda amb el context. Presentem a continuació una mostra d'aquesta tradició amb endevinalles que fan referència a la nostra professió.

Tots  recordem amb afecte, les endevinalles que varem saber resoldre de menuts, i que resten gravades per sempre més en la nostra memòria.

Sereu capaços de trobar la solució a aquestes endevinalles? Us animem a intentar-ho

A. Ells i elles barrejats
estan a dintre tancats;
el qui arriba a entrar
el fan anar d'aquí a allà
i a mossegades l'acaben de destrossar.
Veure solucions

B. Trenta-dues cadiretes
dins un vell menjador,
i una vella xerradora
que les xafa sense por.
Veure solucions

C. Flors blanques, arrenglerades
entorn d’un pati vermell;
dins una cova, mullada
sense pluja i sense neu.
Veure solucions

D. Ni són verdes
ni són seques,
i són bones per a menjar.

E. Soldats de marfil la guarden
dins d'una humida presó;
i malgrat tot això, per ella,
es revoluciona tot el món.
Veure solucions

F. Un corral ple de vaques blanques,
entra la vermella i els toca les anques.
Veure solucions

G. Amb ella vius,
amb ella parles,
amb ella rius,
i amb ella badalles.
Veure solucions

H. Un jardí de flors blanques
amb un jardiner encantat;
mai no hi plou, mai no hi neva,
però sempre està mullat.
Veure solucions

I. En tombar una cantonada
em vaig trobar un convent,
les monges totes blanques
i el sagristà de vermell.
Veure solucions

J. L'un es creu ser superior,
l'altre es creu ser inferior;
sense dir mai res s'estimen,
es besen i es mimen.
Veure solucions

Solucions

A. Les dents i els queixals
B. Les dents i la llengua
C. Les dents
D. Les dents
E. La llengua
F. La boca
G. La boca
H. La boca
I. La boca
J. Els llavis